Monòleg final Qui som. Baró d'evel al Teatre Grec

QUANTA BELLESA I CONNEXIÓ.
Fer-ho plegats
Intentar que importi més enllà d’un mateix.
Fer pinya per tot allò que ens ajuda a atravessar la incertesa.
La de les nostres vides,
la de las coses que creiem,
sense saber sempre cap on van.
No capficar-se pel lloc que ocupem.
Actuar sempre amb altura de mires i al final adonar-nos que ja erem on havíem de ser.
Reservar-nos un Si per les coses que no coneixem.
Allargar la mà, insistir, cuidar.
Intentar aguantar quan res s’aguanta.
Intenta aguantar quan res s’aguanta, perquè no serà mai prou.
Igual que quan dones tot, no serà mai prou.
Però sempre hi haurà un encara que toca la porta.
Arreglem sempre el mateix perquè ho fem amb la mateixa història.
Ara ens toca inventar el següent amb el que no coneixem.
Acceptar que malgrat tot, quan ho donem tot no serà mai prou.
No s’ha de deixar al ressentiment instal.lar-se als nostres cossos
i sembrar la seva pulsió de mort per allà on passa.
Si que tenim por. Si que entrem en pànic.
I com que les coses van tan malament mai no ha estat tan urgent sublimar les nostres vides.
Fer pinya, buscar el gest, teixir vincles amb el que ens sosté amb el que es resisteix a la por.
Amb qui ens allarga la mà que ens fa lloc. Que diu que si pels altres.
Si pels altres!
Per reparar el que tenim al davant.
Fem societat per això. Per despertar en nosaltres allò que és més gran que nosaltres.
El temps no va recte.
El de dins aguanta al d’afora.
La bellesa la fem malbé perquè no la mirem.
D’amagatall ja no n’hi ha.
I això vol dir que cal mirar-se als ulls, a la cara.
I anar en compte perquè es massa fàcil ferir a la gent que estimem.
El món no s’acabarà mai. Sempre estarà fent-se.
Tot el que està fet, encara està per fer.
Serem valents per reparar el que tenim al davant?
No existeix l’arribada, tampoc la sortida.
Arrepleguem les molles. Recuperem el record del que no te nom.
Sempre hem sabut que la història continua.
No n’hi ha prou d’obrir les finestres durant la tempesta.
D’escampar per por dels crits , les penuries, les desfetes.
No n’hi ha prou d’escampar les penes, els dubtes i les ganes
per mantenir-nos gairabé dempeus.
Seguir vius no és prou quan tots els dies depenen de nosaltres.
Com espigoladors, espigoladores, estem fets del que recol.lectem en la tempesta.
Caldrà ser atrevits i deixar d’esperar que algú actuï per nosaltres.
Recórrer al canvi de tornada. La ràbia no ens fa salvar res.
Tot el que està fet, encara està per fer.
Alguna cosa queda del que podem fer. Dins el caos, la delicadesa i oblit…i podem recompondre el. fragment.
No vam dir mai que seria senzill. No vam dir mai que seria fàcil.
El món va fent voltes sense nosaltres, però no hi ha ningú innecessari.
Malgrat tot, pot ser tan bonic i valer la pena.
I si tens dubtes, mira’m a la cara. Mai no serem en possesió de res. Només és temps que passa.
Els dies feliços continuaran a cada cantonada.
Viure sempre de les desgràcies pròpies vol dir ser nosaltres.
El que hagi de passar vindrà com hagi de venir.
No val la pena agenollar-se.
No val la pena malgrat la ràbia, malgrat la nosa, aguantes!
I claves les dents i claves el cos com un secret que arrossegues dintre de la nit.
Tornen els somnis. Aguanta!
Criden en veu baixa que la vida només passa una vegada..tot això passa massa depressa.
Es hora de saber el que importa. Es hora de saber en que consisteix.. perquè viure, viure..no és per demà.
Mai hem dit que seria fàcil, mai hem dit que seria senzill.
Ara és el moment de sublimar les nostres vides.
Provar un lloc on fer bons gestos. Fer lloc, fer espai pels altres, pels que no coneixem..
VENGA, VAMOS!
ENCARA TENIM EL TEMPS!