El Sevillano, destí Barcelona | betevé

Als anys 50 i 60, milers de migrants del sud d’Espanya van arribar en tren a Barcelona a la recerca d’una nova oportunitat per tirar endavant. Aquell viatge es feia en un tren conegut com El Sevillano. Viatjava de nit i trigava més de 17 hores a arribar a l’Estació de França.
Sense futur
Francisco Lillo va arribar a l’Estació de França amb El Sevillano l’any 1963. No havia sortit mai abans del seu poble, Saceruela, a Ciudad Real. Allà tenia cinc germans i només menjaven el dia que treballaven. Davant la manca d’oportunitats que li oferia la seva terra, va decidir viatjar a Barcelona a buscar feina amb la idea d’enviar diners als seus pares.
Viatge en precari
Lillo recorda les precàries condicions del viatge en tren. Hi havia molta gent i era complicat pujar als vagons amb les maletes de cartró que duien. L’equipatge era escàs, amb allò que havien pogut arreplegar a casa. Duien carmanyoles per poder menjar durant el viatge, però el tren anava tan ple que fins i tot menjar un tall de pa amb cansalada es feia complicat.
Una adreça
Quan Lillo va arribar a l’Estació de França i va baixar del tren, li va fer la sensació d’estar en un altre món. Mai no havia vist tanta gent al seu voltant. Li va costar, fins i tot, trobar la porta de sortida. Un cop a fora, va identificar els taxis perquè li havien dit que eren grocs. Tenia instruccions d’agafar-ne un i anar a una adreça que li havien donat. Allà va trobar la primera persona coneguda i una mica de calma. S’hi va instal·lar.
La feina
La primera cosa que va fer Lillo va ser buscar feina. La pressió era doble perquè, a més de la necessitat dels diners, si els nouvinguts no podien acreditar una feina, molts eren retornats. A les obres hi havia cartells amb ofertes de treball i Lillo va trobar feina de seguida a la construcció. Recorda que passava molt de fred perquè era a principi de gener i estava tot nevat. S’havia comprat unes espardenyes, però els peus se li congelaven. La mestressa de casa seva li va donar diners perquè es comprés unes xiruques.
Passat un temps, va trobar una feina millor en una fàbrica. S’hi va estar 42 anys, fins que es va jubilar.
“Este es mi pueblo”
L’any 1970, Lillo va decidir dur els seus pares a Barcelona amb ell. El viatge no el van fer a El Sevillano, ni al Borreguero, un altre tren amb condicions similar al primer, sinó que van arribar camuflats en un camió que transportava carbó. Portaven els mobles de casa seva i el fill els havia llogat un pis. Però la mare, en veure el pis, va dir que allò no era per ella, que era massa petit. Al final es va adaptar. Les coses van millorar quan Lillo i els seus germans van tenir tots feina. Cada dissabte, cadascun dels germans li donava un sobre amb diners a la mare i, aleshores, aquesta, va sentenciar: “Este es mi pueblo”. Se sentia orgullosa d’anar amb els diners a les botigues i no haver de deixar a deure.
Lillo diu que malgrat no parla català, se sent català i està integrat a Catalunya. L’estima i la sent com a part de la seva terra i la seva cultura.
Subscriu-te al canal de UA-cam de betevé: / betevé
Descarrega't l'aplicació de betevé:
app.beteve.cat/
Segueix betevé a:
Instagram: / betevecat
TikTok: / btvnoticies
Twitter: / beteve
Facebook: / betevecat
Web: www.beteve.cat