Lluna Bruna - Petit Taller de Cançons

SO DE LLUNA
Lluna Bruna
Petit Taller de Cançons
Veu: Angy López
Música: David Melgar
Lletra: Gibert d'Artze
Una nena que vivia a la costa, en un vell far,
cobejava l’esperança de poder fer-se a la mar.
La petita es deia Bruna, i era negra com la nit
que somreia a la finestra, acotxant-la al seu llit.
Quan el sol ja s’amagava, més enllà de l’horitzó,
començava el seu viatge al món de la imaginació...
I somiava que salpava, comandant el seu veler,
navegant fins a les platges de les terres de ponent.
L’acompanyaven els núvols, l’acaronava un suau vent,
els estels la protegien i les onades també...
Bruna: tu ets la meva Bruna...
Estimada del meu cor...
Jo vull ser la teva lluna...
Tu seràs el meu tresor...
Quan el sol ja s’endormisqui,
quan la nit hagi arribat,
et cantaré i, mentre visqui,
seré sempre al teu costat...
Al cel fosc, la blanca lluna, a la màgia del seu vol,
hi afegia, per a la Bruna, una cançó de bressol:
“filla meva, no et preocupis, el teu son et vetllaré,
i que els somnis siguin plens de bellesa jo faré...
Mentre dormis, puc portar-te d’est a oest, de sud a nord,
fins les illes amagades on la sorra és color d’or...
Trobaràs aquell vell mapa que et durà allà on vols ser,
amb la capa il·luminada de princeses d’orient...
Sota el mantell de Selena, la vida serà plaent,
perquè tu ets la meva nena, i jo sóc el teu recer...”
Bruna: ...
Als matins, la Bruna obria els seus ulls amb el nou sol,
i a les nits sempre escoltava la cançó al seu bressol:
“perquè sentis la llum clara, a l’hora fosca esperaré.
De l’albada al capvespre, jo també t’enyoraré.
Quan el dia ja s’adormi, agafades de la mà,
reprendrem l’etern viatge del que no vols despertar...
Hissaràs la vela blanca dalt de tot del pal major,
i volaràs sobre l’aigua que et portarà al món silent,
on cap tristesa hi esclata, on la blavor somrient,
en una dansa de plata, s’endurà la teva por...
Bruna: ...
Quan va créixer aquella nena, va anar a viure a la ciutat
i dels somnis de petita se n’havia oblidat.
Ara sempre anava amb pressa, i arribava sempre tard,
els seus dies eren grisos, i trist era el seu esguard.
A les nits no s’adormia amb el so de la cançó
que allà al cel taral·lejava, amarada de dolçor,
una lluna dibuixada, bressolant el seu vaixell.
L’endemà, es despertava i vivia el seu present...
Envoltada de mil coses, barrejada amb l’altra gent,
no va veure que aquell mapa dia a dia es fa més vell...
Bruna: ...

[@user-te3ms8cn5j]

Que bonic❤

[@petacamusics]

Gràcies 😊😊

[@user-eq8wo9sh2d]

ME AGRADE MOLTTT ES MOLT BONICAAAA