Gràcies Alhora! Aquestes converses són molt pedagògiques i interessants. Més enllà dels titulars i eslògans cal debatir amb profunditat dels temes com aquest.
Molt necessari el debat, enhorabona. Però dades del 2020 poden donar llum a una llei que no fa ni un any que és realment efectiva. Crec que cal més temps per treure patrons.
L'oferta es reduirà més encara a mesura que passin els anys. Els preus donen una gran informació als oferents. Si aquest preu està controlat a la baixa, el capital se'n va a una altra activitat. Si a l'estat no li agrada aquest funcionament té dues alternatives: construir massivament vivenda pública o expropiar vivendes. Les dues opcions són molt costoses econòmica i socialment.
Hem d'arribar a % eficients (25-40%) d'habitatge públic sobre el total del parc (amb contracte indefinit i a preus mínims que en garanteixin el manteniment). Això vol dir: que n'hem de construir molt, ben ràpid i gairebé tot de titularitat pública. Com a mesura urgent (la situació per a molta gent és dramàtica ) i un tret al peu al consum i l'economia en general i a l'estabilitat social (desviació monetària regressiva a un economia parasitària i no productiva): s'han de reduir el preus de lloguer dràsticament (tot i que apareguin filtres no desitjats; per altra banda, també s'haurien de fer inspeccions serioses del cumpliment dels preus; i sancions importants si escau). Per la banda de la demanda, (a mitjà/llarg termini) hem de començar a actuar (planificar, (des)incentivar, subvencionar, desturistificar) per a bastir models productius amb més retorn econòmic i social (pujada de salaris reals, automatització, protecció mediambiental, etc.) que ens permetin mantenir una població constant i el més homogèniament repartida quant a franges d'edat. Per a arribar a les taxes esmentades d'habitatge públic, s'ha de: 1) redensificar, evitant al màxim antropització de més territori, sobretot d'urbanitzacions disperses de l'època franquista que son un desgavell ambiental; i que ocupen una superfície a tot Catalunya com la comarca del Baix Llobregat 2) expropiació de mitjans i grans tenidors. Pagant el mínim perquè els propietaris recuperin la inversió (restant-n'hi el retorns via guanys de les rendes de lloguer). I en cas d'enormes tenidors: a preu molt i molt per sota de l'esmentat. Per a poder finançar la construcció d'habitatge públic: 1) esforç extra fiscal temporal (5-10 anys). 2) endeutament públic. La Generalitat pot endeutar-se directament amb el BCE (amb interessos baixos). Pensem que les construccions actualment poden viure com a minim 100 anys (molt més en veritat, mireu l'antiguitat dels edificis dels centres de les ciutats europees), per tant, l'amortització anual tendeix molt i molt a la baixa. I el retorn social és bestial. Com he dit, el manteniment dels edificis és allò que pagaria el llogater en concepte de lloguer públic (bàsicament per a finançar les reformes integrals estrucurals cada 50-60 anys). 3) preu obligat i ajustat amb les constructores (per a un benefici molt ajustat). I finalment, com s'ha dit: inveritir a dojo en transport públic arreu de Catalunya. (Noves estacions TAV [Vilafranca, Tarragona centre, La Selva]. Construcció eix transversal TAV. Migrar en la mesura del possible a eix internacional, desdoblaments, autobusos autònoms comarcals per apropar les estacions ferroviàries... D'aquí 15 anys ho podríem tenir.
Si controlar el preu del lloguer no funciona i deixar el lliure mercat tampoc funciona, què hem de fer per poder viure a Barcelona?? No s'hi pot construir més, està rodejada...
Assumir que no es pot viure a Barcelona significa que cal potenciar molt més l'àrea metropolitana i, sobretot, millorar els trens, el metro, les carreteres, etc. Si connectem bé l'àrea metropolitana, que ara mateix no ho està, la gent podrà anar a viure-hi i desplaçar-se a treballar a Barcelona de manera còmoda i digna.
Regular/reduir el preu del lloguer no vol dir que puguis viure a Barcelona. Continuarà habent molta més demanda que oferta, a Barcelona no hi cap tothom, fins ara el preu feia de filtre, a partir d'ara els filtres seran altres. A més a més cada any arriben a Catalunya més de 100.00 persones ("immigrants" i expats), i la majora van a l'AMB, insostenible. Regular el lloguer és una mesura tan populista com inútil.
És que el problema és precisament aquest: a Barcelona no hi pot viure tothom, físicament no hi cap tota la gent que hi voldria viure. Per tant: 1- Barcelonitzar altres parts de la regió metropolitana, fer-los atractius (pels d'aquí, no pels turistes). 2- Crear nova oferta d'habitatge públic i privat. El públic que en cap cas en vengui. 3- I, sobretot, apropar l'oferta exitent. La política més subversiva que es pot fer avui en dia a Catalunya és invertir en trens, és el lloc on cada euro invertit pot tenir més impacte en molts dels problemes que afecten Catalunya: habitatge, feina, model urbà, contaminació, integració, el "hinterland" de la ciutat... Desdoblar la R3 o acabar la Sagrera pot ser molt més útil que fer 10.000 habitatges públics. Posem-nos com a repte que Vic o Igualada estiguin a 40 minuts del centre de Barcelona (i d'altres llocs, cal descentralitzar). La gent podrà llavors viure a Barcelona? Molts no, i dir el contrar és mentir; però tindrem preus més assequibles, més habitatge i barris de més qualitat.
Gràcies Alhora!
Aquestes converses són molt pedagògiques i interessants.
Més enllà dels titulars i eslògans cal debatir amb profunditat dels temes com aquest.
Collonut! Feina magnífica.
Habitatge
El model mes innovador i equitatiu es Viena?
Estem a anys llum del model de Viena. És massa ambiciós. Hem de ser més realistes.
Qui mai perd és el govern (en aquest cas el català). Perquè amb cada compravenda agafa la seva part (el 10%) peti qui peti.
Molt necessari el debat, enhorabona. Però dades del 2020 poden donar llum a una llei que no fa ni un any que és realment efectiva. Crec que cal més temps per treure patrons.
L'oferta es reduirà més encara a mesura que passin els anys. Els preus donen una gran informació als oferents. Si aquest preu està controlat a la baixa, el capital se'n va a una altra activitat. Si a l'estat no li agrada aquest funcionament té dues alternatives: construir massivament vivenda pública o expropiar vivendes. Les dues opcions són molt costoses econòmica i socialment.
Hem d'arribar a % eficients (25-40%) d'habitatge públic sobre el total del parc (amb contracte indefinit i a preus mínims que en garanteixin el manteniment). Això vol dir: que n'hem de construir molt, ben ràpid i gairebé tot de titularitat pública.
Com a mesura urgent (la situació per a molta gent és dramàtica ) i un tret al peu al consum i l'economia en general i a l'estabilitat social (desviació monetària regressiva a un economia parasitària i no productiva): s'han de reduir el preus de lloguer dràsticament (tot i que apareguin filtres no desitjats; per altra banda, també s'haurien de fer inspeccions serioses del cumpliment dels preus; i sancions importants si escau).
Per la banda de la demanda, (a mitjà/llarg termini) hem de començar a actuar (planificar, (des)incentivar, subvencionar, desturistificar) per a bastir models productius amb més retorn econòmic i social (pujada de salaris reals, automatització, protecció mediambiental, etc.) que ens permetin mantenir una població constant i el més homogèniament repartida quant a franges d'edat.
Per a arribar a les taxes esmentades d'habitatge públic, s'ha de:
1) redensificar, evitant al màxim antropització de més territori, sobretot d'urbanitzacions disperses de l'època franquista que son un desgavell ambiental; i que ocupen una superfície a tot Catalunya com la comarca del Baix Llobregat
2) expropiació de mitjans i grans tenidors. Pagant el mínim perquè els propietaris recuperin la inversió (restant-n'hi el retorns via guanys de les rendes de lloguer). I en cas d'enormes tenidors: a preu molt i molt per sota de l'esmentat.
Per a poder finançar la construcció d'habitatge públic:
1) esforç extra fiscal temporal (5-10 anys).
2) endeutament públic. La Generalitat pot endeutar-se directament amb el BCE (amb interessos baixos). Pensem que les construccions actualment poden viure com a minim 100 anys (molt més en veritat, mireu l'antiguitat dels edificis dels centres de les ciutats europees), per tant, l'amortització anual tendeix molt i molt a la baixa. I el retorn social és bestial. Com he dit, el manteniment dels edificis és allò que pagaria el llogater en concepte de lloguer públic (bàsicament per a finançar les reformes integrals estrucurals cada 50-60 anys).
3) preu obligat i ajustat amb les constructores (per a un benefici molt ajustat).
I finalment, com s'ha dit: inveritir a dojo en transport públic arreu de Catalunya. (Noves estacions TAV [Vilafranca, Tarragona centre, La Selva]. Construcció eix transversal TAV. Migrar en la mesura del possible a eix internacional, desdoblaments, autobusos autònoms comarcals per apropar les estacions ferroviàries...
D'aquí 15 anys ho podríem tenir.
Economia bàsica: hi ha escassetat i necessitem un tsunami d'oferta. Necessitem construcció a dojo allà on hi ha demanda.
Si controlar el preu del lloguer no funciona i deixar el lliure mercat tampoc funciona, què hem de fer per poder viure a Barcelona?? No s'hi pot construir més, està rodejada...
Assumir que no es pot viure a Barcelona significa que cal potenciar molt més l'àrea metropolitana i, sobretot, millorar els trens, el metro, les carreteres, etc. Si connectem bé l'àrea metropolitana, que ara mateix no ho està, la gent podrà anar a viure-hi i desplaçar-se a treballar a Barcelona de manera còmoda i digna.
Regular/reduir el preu del lloguer no vol dir que puguis viure a Barcelona. Continuarà habent molta més demanda que oferta, a Barcelona no hi cap tothom, fins ara el preu feia de filtre, a partir d'ara els filtres seran altres. A més a més cada any arriben a Catalunya més de 100.00 persones ("immigrants" i expats), i la majora van a l'AMB, insostenible. Regular el lloguer és una mesura tan populista com inútil.
@a1000bcn de moment el meu problema es el preu, i no la demanda. Pisos en veig, pero els descarto perque no puc pagar-ne el lloguer.
És que el problema és precisament aquest: a Barcelona no hi pot viure tothom, físicament no hi cap tota la gent que hi voldria viure.
Per tant:
1- Barcelonitzar altres parts de la regió metropolitana, fer-los atractius (pels d'aquí, no pels turistes).
2- Crear nova oferta d'habitatge públic i privat. El públic que en cap cas en vengui.
3- I, sobretot, apropar l'oferta exitent. La política més subversiva que es pot fer avui en dia a Catalunya és invertir en trens, és el lloc on cada euro invertit pot tenir més impacte en molts dels problemes que afecten Catalunya: habitatge, feina, model urbà, contaminació, integració, el "hinterland" de la ciutat... Desdoblar la R3 o acabar la Sagrera pot ser molt més útil que fer 10.000 habitatges públics. Posem-nos com a repte que Vic o Igualada estiguin a 40 minuts del centre de Barcelona (i d'altres llocs, cal descentralitzar).
La gent podrà llavors viure a Barcelona? Molts no, i dir el contrar és mentir; però tindrem preus més assequibles, més habitatge i barris de més qualitat.
Un mercat lliure és justament el que necessitem. Molta oferta.